The Host


Después de una hora y cuarenta minutos de película, Estela me dice: «Me estoy aburriendo». Cuando terminó, pilló un rebote por «haber perdido dos horas de un domingo por la tarde». En realidad yo pienso que la película no está tan mal. Sí que dura media hora o cuarenta minutos más de lo necesario para contar lo que cuenta, pero como «película con monstruo gigante» tiene su gracia.

En realidad lo que me sobra es lo que se supone que es lo original de la película, que son estos personajes (idiotas) que vienen de una familia desestructurada y que quieren salvar a la pequeña de las garras de este monstruo a medio camino entre Godzilla y tiburón, y que es sin duda lo mejor de la película. Si me cortaran todo menos las partes donde sale el bicho, tendríamos un estupendo mediometraje de treinta o cuarenta minutos y estaríamos bien satisfechos.

7 opiniones en “The Host”

  1. A mi me encantó The Host, porque soy una fan de las películas de monstruos y porque creo que las películas de monstruos, por definición, siempre son un poco malas. O mucho, pero lo importante es que no sean peliculones. Y The Hos me gustó porque el bicho mola, la niña al final se muere (y eso también está bien, que ya cansan los finales felices) y el chino tonto es divertidísimo.

  2. Per a mi, es d’aquelles pelicules que no saps que tenen, que ni t’agraden ni et desagraden, que no causen passio, pero tampoc desidia. Tot un experiment, diria jo. I aixo, sempre es digne de tenir en compte. Crec que el cinema oriental esta mutant a un estil universal i gairebe perfecte, com seria el cinema comercial nord-america i el cinema «manga» japones (diria que el film es corea), i per a mi, aixo seria la perfeccio, ja que t’ofereix guions interessants/fantastics juntament amb una produccio mes o menys decent. I pel que fa al cinema europeu, ho sento, pero passo de veure durant 3 hores a 3 viudes polaques sentades contemplant el paisatge, en blanc i negre, i subtitulat en llati.

  3. Volia intentar no caure en la teva provocació sobre el problema del cine europeu, però ho faré. Jo no defenso o critico «cinema europeu», «cinema americà» o «cinema oriental». Jo defenso o critico pel·lícules. Jo no deixaré de veure Amélie, que pot agradar o no per empalagosa, però no per avorrida, perque «les películes europees són sobre vídues mirant el mar».

    I jo de tu revisaria la teva definició de «perfecció».

  4. Hola Dr Txap :-))

    He vist pel.lícules, moltes. M’agrada el cine. Per mi, una de les més mal explicades que he vist mai. Pretén fer por? .. però si fa riure!!. El «bitxo» i el prota no són creibles en cap moment. Ho sento, no puc amb ella (tot i que la vaig veure sencera).

    En fi, que en aquest cas estic amb Estela. La felicito, té bon ull.

    És evident que deu tenir alguna cosa, encara la recordo. I soc dels que pensa que si recordes algo de una pel.lícula es que t’ha arribat. En aquest cas als peus :-))

    Abraçades virtuals

  5. Of course, Txap, of course. Faltaria menys. Fixa’t pero en les paraules «Crec» i «per a mi», les quals denoten una opinio plenament particular, i coneguent l’entorn en que em trobo, segurament «picants» pel personal. No ho puc evitar.
    Per cert, «per a mi», el film Amelie es l’excepcio que confirma la regla.
    Per cert, i tornant al film que ens ocupa, he sentit rumors d’una segona part. M’equivoco?
    Ala pues 😉

  6. T’ho dic en veu baixeta: les definicions serveixen per objectivitzar el llenguatge, i perfecte és una paraula massa gran per fer-la servir a la lleugera. I està clar que la teva opinió és particular, com el pati de casa teva… És igual, t’ho dic en baixet perquè no m’agrada elevar les discusions al metallenguatge.

    He posat com exemple Amélie, perquè és una pel·lícula que a mi m’encanta, però de la que últimament he llegit coses molt lletges i tenia ganes de defensar-la.

    I entenc que sí que hi ha un cinema europeu lent, bàsicament estètic, més de sentiments i de persones que d’acció i efectes especials, però fins i tot dins d’aquest «gènere», puc trobar pel·lícules que m’encanten (com les de Bertolucci) o que no em diuen gairebé res (com les poques que he vist de Patrice Leconte) o altres directors com Éric Rohmer, que a vegades m’encanta i altres em deixa fred.

    Per acabar, no sé res d’una segona part de The Host, però no estic gens segur que l’anés a veure.

Comentarios cerrados.