El timo del siglo

Algunos extractos de un artículo del New York Times de ayer, titulado “En España, [los bancos] se quedan las casas pero la deuda persiste“, básicamente dejo las historias personales, pero el resto del artículo lo vale:

[…]But Mr. Marbán does not own either anymore. The bank foreclosed on both properties last April, and he is waiting for the courts to issue the eviction notices. For most Americans facing foreclosure, that is the end of it. But for Mr. Marbán and thousands of others here, it is just the beginning of their troubles. When the gavel falls on his case, he will still owe the bank more than $140,000. “I will be working for the bank for the rest of my life,” Mr. Marbán said recently, tears welling in his eyes. “I will never own anything — not even a car.”

[…]

Immigrants who moved to this country in the boom years and were the first to lose their jobs in the downturn, like Jaime Abelardo, have been the most severely affected so far. Mr. Abelardo arrived in Barcelona from Ecuador in 1999 with the promise of a job in a warehouse. A few years later, he could afford to bring his family over and buy a tiny apartment. Or so he thought. But within two years, he was laid off. He blames himself for not having been more cautious. Still, he cannot get over the figures printed on the dog-eared papers he has received from the bank.

They say he now owes nearly 260,000 euros, almost $360,000, which includes about 77,000 euros to cover all court costs, including the bank’s, his lawyer said. He bought the apartment for less than that — about 220,000 euros, he thinks, though many aspects of the deal were never clear to him. His wife has left him. His unemployment payments are about to run out. He would like to go back to Ecuador with his four children, but he does not have enough money. “I’m thinking about shooting myself,” he said.

[…]

Mario Gozálvez, a truck driver, asked his 23-year-old daughter to act as a guarantor when he used the equity in his Barcelona apartment to buy a truck three years ago. At the time, she did not even have a job, and he thought of it as a silly formality. Now, she faces a lifetime of paying off his debts.

“She may not be able to inherit anything from her mother because the bank can seize it,” Mr. Gozálvez said. “No one explains this.”

Una respuesta a “El timo del siglo”

  1. Vejam, se m’ha botit alguna vena de no se on, i necessito expressar-me de forma extensa. Ho faré en català, per ser subversiu i tal, però amb faltes, per no semblar massa radical.

    Primer de tot, el titol. No és correcte. No és un timo. És una putada relativa, però no un timo. No hi ha res d’ilegal, tot està escrit i especificat en la documentació que un firma en fer una hipoteca, i que per mandra de llegir text a mida 2, un assumeix que hi ha bona voluntat. Doncs no, no n’hi ha, pero tampoc existeix l’estafa. Jo he viscut la primera part. Un dia, en un despatx ranci d’un senyor notari, el senyor banc em va donar uns 100.000 euros, ergo la felicitat del nou ric va fer acte en escena. Una escena que va durar 1 segon justet, quan el taló de la joia anava a parar a la carpeteta de pell curtida del senyor promotor/constructor. No cal llegir res per adonar-se de la situació a on un s’hi endinsa, i certament és molt més transcendental que el propi matrimoni. A mi aixo de demanar diners sempre m’ha posat molt nerviós. I tot i que he aprés a conviure-hi, és bastant feixuga la càrrega moral d’estar 25 anys sabent que deus diners a una empresa que et pot amargar la vida. I potser és aquí a on apareix una de les primeres diferències. Jo en sóc plenament conscient en modalitat 365/24. Ho sóc tant, que em plantejo si no sóc massa malgastador cada cop que omplo el dipòsit de benzina. Algú podria dir que he tingut sort i que no he perdut la feina (la perdo a l’Abril del 2011). Cert, però es que he estat cobrant un “sou” de becari els darrers 4 anys, i no els 6000 euros mensuals d’un qualsevol que posi plaques de pladur. Alhora, mantinc i gaudeixo d’un CRT Sony que vaig comprar en el seu moment a terminis, i no m’unto de gafapastisme tecnològic amb plasmes, Digitals +, cotxes nous, GPS, ipones, ipots, ipats (no va per tu Txap 😉 ), internets a casa, al movil, al portatil, etc, etc, etc. No tinc cap mena de dubte que si hagués sucumbit a la voràgine geek popular ara estaria implorant també sobre aquest timo fabulós.
    Certament, no es pot aplicar a tots els casos. Es ben cert que hi ha gent que ha fet bondat i que s’ha trobat i es trobarà amb l’aigua al coll (segurament jo mateix si no es soluciona el tema macroeconomic). Caldria evitar la demagògia d’aquests casos particulars, com el ja famós inmigrant que parla català. Ep, i tinc testimonis que jo soc el primer d’acusar als bancs de tracte indecorós a la societat. Que soc de dretes pero no tant.
    Vejam, em fixaré en un altre cas, també escoltat en abundància darrerament: el cas dels avals. Un aval, per definició significa que l’avalador respon economicament per aquella persona. Si el banc demana un avalador, es que no se’n fia, i l’avalador tampoc ho hauria de fer, ja que els senyors del banc en saben força mes. I en temes de diners, no hi ha familia, ni sang, ni amistat, ni amor (sexe potser si). Accepto que la gent es queixi de que han tingut mala sort/previsio. Pero no accepto que la gent faci un “passing-shot”, no perque em caiguin be els bancs, sino per vergonya aliena de compartir la mateixa raça i civilització.
    I ja per acabar, el tema de que el banc se’t queda el pis i a sobre deus diners. Primer, el banc se’t queda el pis despres de molts mesos d’insistir, cartes, reunions, refactoritzacio de la hipoteca, etc. Llavors, quan tot està perdut, sigui per que el client ha tingut mala sort, o per que el client es idiota, el pis torna al seu propietari original (si, el seu propietari, vejam quan aprenem en aquest pais que una hipoteca vol dir que vius a un pis del banc, i no teu, i que si molesta hi ha el lloguer). Pero esclar, si aixo es quedés així, el banc hi perderia diners, com interessos, preu original del pis vs preu actual, … (ei, que esta molt be demanar una hipoteca pel 120% del valor del pis, per aixi comprar-se el cotxe, el viatge al carib, .., eh?, a que mola?). Si als USA, que son molt guais ells, consideren que amb el pis en tenen prou, dons estupendo. Pero aqui les coses es fan be, i ningu hi vol perdre diners. I qui acusi aixo de timo o de practica abusiva, que es comenci a pendre substancies al·lucinògenes i viatgi al país de les mil meravelles macro i micro econòmiques.

    Repeteixo que no vaig a favor dels bancs. Vaig a favor del sentit comú i en contra de la queixa sistemàtica al més poderós per veure si cau alguna coseta. Quan em vaig comprar el pis, molts coneguts de la meva edat i mes joves em preguntaven que com era que haguent estudiat tota la vida, cobrés tant poc i em comprés un pis. Jo els contestava que encara que cobrés mes, em comprava el que em tocava per edat, status social i moral. Per descomptat, ells es compraven o es feien fer cases. Treballaven al mon de la construcció dels dels 16. Treballaven.
    Apa, ja m’he relaxat una miqueta. Vinga Txap, posa’n més d’aquests, que em puja l’adrenalina i altres coses.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *