Vol Barcelona-Mèxic de Ricard Creus

(traducción semiautomática al castellano aquí, gracias a transledium)

Ja deu fer un parell o tres d’anys, l’Estela em va portar un llibre de la biblioteca amb un títol que li havia cridat l’atenció: Vol Barcelona-Mèxic. Agafar un llibre de la biblioteca per a mi és una cosa que no té massa sentit: sóc molt lent llegint llibres i no en tinc prou amb les dues o tres setmanes que te’ls deixen, ni tan sols amb moltes renovacions, per acabar-me’l. Però en vaig llegir les primeres pàgines i em va enganxar per frases com aquesta, que descriu perfectament la sensació que hom té quan arriba en avió per primer cop a la Ciutat de Mèxic:

Els quaranta quilòmetres en totes direccions, de ciutat, s’estenen i es confonen en la foscor dels horitzons, i una mar de claps de llum adormides es perden sota teu mentre la Via Làctia fosforeja sobre nostre i una infinitat d’estrelles i els planetes s’emmiralla metàl·lica en les llums artificials, humanes. […] Les llums elèctriques van ordenades geomètricament i per colors, hi ha flotes daurades i n’hi ha d’argentades, són fetes per l’home i estrictament ordenades, molt més que no pas les del cel.

Vam tornar el llibre a la biblioteca i el vaig oblidar fins que pel passat Sant Jordi se’m va acudir quin seria el millor llibre que la meva dona, mexicana, em podia regalar. Ahir el vaig acabar.

Les més de cinc-centes pàgines del llibre tracten de la descripció d’un viatge de descobriment de les terres mexicanes que fan un mestre d’institut separat i la seva jove novieta, mestra també del mateix institut, tots dos barcelonins. El llibre barreja la part estrictament turística i cultural, amb extenses i detallades descripcions artístiques i arquitectòniques (per mi les parts més avorrides del llibre), amb el descobriment d’una manera de ser i de prendre’s la vida que em feien reviure les meves pròpies experiències quan hi vaig anar per primer cop el 1998. Des del primer shock cultural, el menjar, basat en el blat de moro i el picant, fins les qüestions antropològiques més profundes, com l’explicació del caràcter timidíssim i tremendament servicial dels indis, es fa un retrat força complert d’una cultura i un món tan diferent com impactant i meravellós. I com tot llibre de viatges que mereixi una mica de respecte, el viatge no és només extern, de visita i coneixança, sinó també intern, d’evolució personal i plantejament vital. En aquest sentit, la relació entre els dos mestres, el plantejament de la fidelitat i el record de la ex-dona seran les guies del viatge interior, que en el llibre es tracta de manera escassa comparat amb les extenses descripcions de paisatges, ruïnes indígenes i esglésies.

És agradable llegir les vivències d’un altre català que va descobrir Mèxic fa més de vint anys (al llibre tot passa al Nadal del 1983 i primers dies del 1984) i que són tan properes a les experiències pròpies quinze anys més tard. En qualsevol altre cas, imagino que el llibre ha de ser terriblement avorrit per algú que no conegui ni li interessi massa el país dels maies i els asteques.